Corrent cinematogràfica - CINÉMA VÉRITÉ

Cinéma Vérité

Dades principals:
-Prové del documental, sobretot dels que estan gravats en càmeres portàtils.

-Es va dissenyar un grup d'equips de filmació molt més petits per a permetre millor mobilitat.

-Els impulsors del cinéma vérité van destacar la frescor d’aquesta nova manera d’entendre el cinema. Al no tenir un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa d’una manera natural davant l’objectiu, que no afegia elements de subjectivitat narrativa a aquestes imatges.

-El terme cinéma vérité es va aplicar a les creacions de cineastes com Jean-Luc Godard i Jean Rouch. No obstant això, cal destacar un títol concret que va donar prestigi i fama a la nova oferta: Crònica d’un estiu. Una experiència de cinéma vérité(1960), rodat pel pensador francès Edgard Morin en col.laboració amb el director canadenc Michel Brault.

Segons el parer dels historiadors, aquesta corrent va ser prenunciat per una altra corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com a exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d’espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l’estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d’aquesta manera d’entendre la versemblança en el cinema.Un país on va tenir nombrosos seguidors va ser Canadà. Sota l’empara d’una institució tan prestigiosa com el National Film Board, fundada pel documentalista John Grierson, tota una generació de cineastes va prendre partit pel verisme. Entre ells, ve al cas esmentar a Terence MacCartney-Filgate, Wolf Koenig, Roman Kroitor i Pierre Perrault. No obstant, la figura més destacable en aquesta línia va ser l’abans esmentat Michel Brault, autor de documentals al costat de Jean Rouch, i autor de peces clau com Le beau plaisir (1968) i Les Ordres (1974).Als Estats Units, van ser els cultivadors del fotoperiodisme i el reporterisme televisiu els que millor van respondre a aquesta fórmula. Així mateix, un bon nombre de directors independents es van sumar a la invitació. Entre els millors exemples delcinéma vérité nord-americà, figuren Jazz on a summer’s day (1959), de Bert Stern, Shadows (1960), de John Cassavetes, i On the Bowery (1956), de Lionel Rogosin. En un pla més convencional, s’endevinen elements d’aquest corrent en els primers films de Michael Ritchie: El descens de la mort (1970), Carn viva (1972) i El candidat (1972).Amb posterioritat, el cinema ha incorporat aquesta pauta narrativa a produccions de gran pressupost, sempre amb el propòsit d’assolir un major grau de persuasió realista. Pel·lícules bèl·liques com La jaqueta metàl·lica (1986), de Stanley Kubrick, i La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, i fins i tot les comèdies urbanes de Woody Allen i els films biogràfics d’Oliver Stone demostren la pervivència d’aquests principis.

Corrent cinematogràfica - SURREALISME

El Surrealisme

Dades principals:

- Creat al 1924.- És un moviment tant artístic com cultural que es basa en l'alliberament de la ment. - És una tendència vanguardiesta.
- El primer Manifest Surrealista va ser publicat eper André Breton al 1924.
- Fa ús del dadaisme1 per a evolucionar.
- L'inconscient es converteix en creador de tota proposta, independentment de la moralitat o del respecte a les normes imposades de la tradició estètica.- Es basa en la construcció psíquica del desig, guiant-se per les passions i la sexualitat, la imaginació i el humor negre, amb un llenguatge l'inesperat.- El moviment va atreure als joves més avantguardistes d'Europa, primer es va donar una literatura surrealista, seguida de pintors i escultors, però va trigar més temps a manifestar-se en la cine.
Com a exemple d'aquest gènere podem veure l'obra cinematogràfica més reconeguda dins del surrealisme; "Un perro andaluz" dirigida per Luís Buñuel al 1929 i amb la participació de Dalí.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=a2Wsovuqnd8
1:Va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925.

El CÒMIC.

El seu origen:
Alguns sostenen que l'origen del còmic es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes ho poden ser considerades, ja que alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis tembé en serien anteriors.

A l'Edat Mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits que poden considerar-se com els primers llibres de còmics.

El segle del còmic:

A Catalunya, abans de la Guerra Civil hi havia revistes infantils, els patufets, anomenats així fent referència a la més popular del gènere: En Patufet.


Tant o més èxit tenien les publicacions satíriques, dirigides a un públic adult. L'Esquella de la Torratxa, El Be Negre... Criticaven l'actualitat política a través d'humor gràfic i de pàgines de text.


Amb dictadura franquista l'humor es va tornar blanc i costumista. Va censurar tant les veus massa crítiques amb el règim com les que parlaven català. Per tant, les publicacions abans esmentades van desaparèixer.


El 1961 es va crear una revista en català per estimular la lectura entre els nois i noies de 9 a 15 anys: Cavall Fort.


El còmic té bona part de la seva força en el dibuix.