Corrent cinematogràfica - CINÉMA VÉRITÉ

Cinéma Vérité

Dades principals:
-Prové del documental, sobretot dels que estan gravats en càmeres portàtils.

-Es va dissenyar un grup d'equips de filmació molt més petits per a permetre millor mobilitat.

-Els impulsors del cinéma vérité van destacar la frescor d’aquesta nova manera d’entendre el cinema. Al no tenir un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa d’una manera natural davant l’objectiu, que no afegia elements de subjectivitat narrativa a aquestes imatges.

-El terme cinéma vérité es va aplicar a les creacions de cineastes com Jean-Luc Godard i Jean Rouch. No obstant això, cal destacar un títol concret que va donar prestigi i fama a la nova oferta: Crònica d’un estiu. Una experiència de cinéma vérité(1960), rodat pel pensador francès Edgard Morin en col.laboració amb el director canadenc Michel Brault.

Segons el parer dels historiadors, aquesta corrent va ser prenunciat per una altra corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com a exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d’espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l’estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d’aquesta manera d’entendre la versemblança en el cinema.Un país on va tenir nombrosos seguidors va ser Canadà. Sota l’empara d’una institució tan prestigiosa com el National Film Board, fundada pel documentalista John Grierson, tota una generació de cineastes va prendre partit pel verisme. Entre ells, ve al cas esmentar a Terence MacCartney-Filgate, Wolf Koenig, Roman Kroitor i Pierre Perrault. No obstant, la figura més destacable en aquesta línia va ser l’abans esmentat Michel Brault, autor de documentals al costat de Jean Rouch, i autor de peces clau com Le beau plaisir (1968) i Les Ordres (1974).Als Estats Units, van ser els cultivadors del fotoperiodisme i el reporterisme televisiu els que millor van respondre a aquesta fórmula. Així mateix, un bon nombre de directors independents es van sumar a la invitació. Entre els millors exemples delcinéma vérité nord-americà, figuren Jazz on a summer’s day (1959), de Bert Stern, Shadows (1960), de John Cassavetes, i On the Bowery (1956), de Lionel Rogosin. En un pla més convencional, s’endevinen elements d’aquest corrent en els primers films de Michael Ritchie: El descens de la mort (1970), Carn viva (1972) i El candidat (1972).Amb posterioritat, el cinema ha incorporat aquesta pauta narrativa a produccions de gran pressupost, sempre amb el propòsit d’assolir un major grau de persuasió realista. Pel·lícules bèl·liques com La jaqueta metàl·lica (1986), de Stanley Kubrick, i La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, i fins i tot les comèdies urbanes de Woody Allen i els films biogràfics d’Oliver Stone demostren la pervivència d’aquests principis.