CULTURA AUDIOVISUAL - SÈRIE 3
1.1. Què és, en la narrativa audiovisual, el fora de camp?
El fora de camp Ès el terme que defineix l'acció que passa fora de la vista de l'espectador,
més enllà de l'enquadrament de l'espai decidit pel realitzador. Té una funció narrativa clara ja
que amaga conscientment algunes situacions que el director no vol mostrar, pot provocar
ansietat o portar a engany, fent pressuposar coses diferents a les que veritablement passen en
l'acció. Un exemple de l˙ús del fora de camp pot ser la mirada d'un personatge cap a una banda
del enquadrament i la seva expressió de pànic. L'espectador pot pressuposar que el
personatge ha estat testimoni díuna escena d'horror, però no en pot estar segur.
1.2. Expliqueu i descriviu què és un pla seqüència.
S'anomena pla seqüència a aquella seqüència audiovisual filmada en continuïtat en una
sola presa, sense talls ni interrupcions. La càmera es desplaça seguint una meticulosa
planificació que pot incloure diversos tipus díenquadraments, i per tant de plans.
1.3. Definiu el concepte d’eŀlipsi cinematogràfica.
Una el·lipsi cinematogràfica és una tècnica narrativa que consisteix en alterar la continuïtat
temporal per permetre avançar la història en funció de les necessitats del guió. L'el·lipsi es pot
resoldre en el muntatge amb una fosa a negre, un encadenat, una cortineta o qualsevol tipus
de transició, o es pot fer més evident si el salt temporal implica més que uns minuts o hores,
per exemple amb un pla que mostri com canvia el paisatge a través d'una finestra, com passen
les fulles d'un calendari o com es succeeixen les portades d'un diari.
Exercici 2
2.1. Analitzeu aquesta imatge basant-vos en els valors expressius i semàntics que hi
observeu.
Aquesta és una imatge del port de Barcelona, presa desde el mar, és pròpia de les cartes de record.
Cal destacar sobretot el punt de vista, ja que es tracta d'un panorama clàssic del port de la ciutat amb la muntanya de Montjuic al fons captat des de l'extrem nord de la façana litoral. En aquest cas ens trobem davant d'un gran pla general plantejat amb forma gairebé simètrica al voltant d'una línia horitzontal central delimitada per la costa. La meitat superior està dominada pel cel, i l'inferior pel mar. El tram central, el més
important en l'ordre de lectura, És el perfil de la ciutat amb Montjuic emmarcat entre la torre del
funicular i l'edifici Porta del Mar... És precisament el reflex d'aquests dos edificis, il·luminat l'un i
fosc l'altre, pràcticament l'únic que enterboleix el reflex de la part inferior de la imatge. En
aquesta meitat destaquen tan sols com una mena de línia de punts les dues paral·leles que
formen les bolles sobre el mar.
La textura aprofita perfectament líhora del capvespre en que està feta la fotografia per suggerir
perfils i ombres que es retallen sobre l'horitzó. Els petits punts de llum que delaten els edificis
ajuden a completar el conjunt de diferents textures de la fotografia.
Pel que fa a l'ús del blanc i negre, no es tracta d'una elecció casual, sinó díuna opció artística
que permet igual els colors del cel i del mar, convertint-los en un únic marc on destaca la
silueta de la ciutat.
A nivell compositiu es pot destacar la gairebé total horitzontalitat, només trencada per les dues
esgarrapades verticals dels dos edificis més alts als seus extrems i pel traç diagonal creat per
les bolles, que suggereixen un punt de fuga amb una certa continuïtat a les tres xemeneies de
l'Avinguda Paral·lel.
La il·luminació Ès natural, tot i que es juga amb líentrada de llum, ja que el diafragma obert
permet a l'autor el joc de grisos entre el cel i el mar que remarquen la simetria i l'efecte
d'horitzontalitat, donant a la vegada un aura de poesia al port de la ciutat.
Els valors semàntics de la fotografia ens porten a destacar com l'autor ha buscat un moment
del dia com és el capvespre en que la llum és especialment propÌcia per poder jugar amb
l'horitzó i retallar nÌtidament un dels sky-lines més característics de la ciutat de Barcelona.
2.2 Expliqueu detalladament les eines i els procediments que pot haver utilitzat l’autor per a fer la fotografia, i justifiqueu el vostre raonament.
Pel que fa a la fotografia de Andreas Kierulf es tracta d'una imatge feta al capvespre, amb poca llum natural, i, evidentment, sense cap opció pel fotògraf de realitzar una il·luminació artificial fora de la pròpia dels edificis. Per això l'autor ha utilitzat una obertura de diafragma alta.
El fotògraf s'ha situat a nivell de mar per fer la foto.
Podem destacar que no hi ha cap mena de manipulació digital posterior.
*El story el penjo demà, no l'he pogut escanejar*
dijous, 16 de maig del 2013
divendres, 8 de març del 2013
Corrent cinematogràfica - CINÉMA VÉRITÉ
Cinéma Vérité
Dades principals:
-Prové del documental, sobretot dels que estan gravats en càmeres portàtils.
-Es va dissenyar un grup d'equips de filmació molt més petits per a permetre millor mobilitat.
-Els impulsors del cinéma vérité van destacar la frescor d’aquesta nova manera d’entendre el cinema. Al no tenir un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa d’una manera natural davant l’objectiu, que no afegia elements de subjectivitat narrativa a aquestes imatges.
-El terme cinéma vérité es va aplicar a les creacions de cineastes com Jean-Luc Godard i Jean Rouch. No obstant això, cal destacar un títol concret que va donar prestigi i fama a la nova oferta: Crònica d’un estiu. Una experiència de cinéma vérité(1960), rodat pel pensador francès Edgard Morin en col.laboració amb el director canadenc Michel Brault.
Segons el parer dels historiadors, aquesta corrent va ser prenunciat per una altra corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com a exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d’espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l’estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d’aquesta manera d’entendre la versemblança en el cinema.Un país on va tenir nombrosos seguidors va ser Canadà. Sota l’empara d’una institució tan prestigiosa com el National Film Board, fundada pel documentalista John Grierson, tota una generació de cineastes va prendre partit pel verisme. Entre ells, ve al cas esmentar a Terence MacCartney-Filgate, Wolf Koenig, Roman Kroitor i Pierre Perrault. No obstant, la figura més destacable en aquesta línia va ser l’abans esmentat Michel Brault, autor de documentals al costat de Jean Rouch, i autor de peces clau com Le beau plaisir (1968) i Les Ordres (1974).Als Estats Units, van ser els cultivadors del fotoperiodisme i el reporterisme televisiu els que millor van respondre a aquesta fórmula. Així mateix, un bon nombre de directors independents es van sumar a la invitació. Entre els millors exemples delcinéma vérité nord-americà, figuren Jazz on a summer’s day (1959), de Bert Stern, Shadows (1960), de John Cassavetes, i On the Bowery (1956), de Lionel Rogosin. En un pla més convencional, s’endevinen elements d’aquest corrent en els primers films de Michael Ritchie: El descens de la mort (1970), Carn viva (1972) i El candidat (1972).Amb posterioritat, el cinema ha incorporat aquesta pauta narrativa a produccions de gran pressupost, sempre amb el propòsit d’assolir un major grau de persuasió realista. Pel·lícules bèl·liques com La jaqueta metàl·lica (1986), de Stanley Kubrick, i La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, i fins i tot les comèdies urbanes de Woody Allen i els films biogràfics d’Oliver Stone demostren la pervivència d’aquests principis.
Dades principals:
-Prové del documental, sobretot dels que estan gravats en càmeres portàtils.
-Es va dissenyar un grup d'equips de filmació molt més petits per a permetre millor mobilitat.
-Els impulsors del cinéma vérité van destacar la frescor d’aquesta nova manera d’entendre el cinema. Al no tenir un guió prèviament estructurat, la realitat fluïa d’una manera natural davant l’objectiu, que no afegia elements de subjectivitat narrativa a aquestes imatges.
-El terme cinéma vérité es va aplicar a les creacions de cineastes com Jean-Luc Godard i Jean Rouch. No obstant això, cal destacar un títol concret que va donar prestigi i fama a la nova oferta: Crònica d’un estiu. Una experiència de cinéma vérité(1960), rodat pel pensador francès Edgard Morin en col.laboració amb el director canadenc Michel Brault.
Segons el parer dels historiadors, aquesta corrent va ser prenunciat per una altra corrent, el neorealisme italià, posada en imatges per directors com Vittorio de Sica, Roberto Rossellini i Cesare Zavattini. En concret, solen esmentar com a exemples a subratllar dos llargmetratges de Renato Castellani: El meu fill professor (1946) i Sota el sol de Roma (1948). Seguint aquesta mateixa línia d’espontaneïtat, cal citar els practicants del free cinema anglès, a l’estil de Tony Richardson, Lindsay Anderson i Karel Reisz. Procedents així mateix del documental, tots ells van ser ferms defensors d’aquesta manera d’entendre la versemblança en el cinema.Un país on va tenir nombrosos seguidors va ser Canadà. Sota l’empara d’una institució tan prestigiosa com el National Film Board, fundada pel documentalista John Grierson, tota una generació de cineastes va prendre partit pel verisme. Entre ells, ve al cas esmentar a Terence MacCartney-Filgate, Wolf Koenig, Roman Kroitor i Pierre Perrault. No obstant, la figura més destacable en aquesta línia va ser l’abans esmentat Michel Brault, autor de documentals al costat de Jean Rouch, i autor de peces clau com Le beau plaisir (1968) i Les Ordres (1974).Als Estats Units, van ser els cultivadors del fotoperiodisme i el reporterisme televisiu els que millor van respondre a aquesta fórmula. Així mateix, un bon nombre de directors independents es van sumar a la invitació. Entre els millors exemples delcinéma vérité nord-americà, figuren Jazz on a summer’s day (1959), de Bert Stern, Shadows (1960), de John Cassavetes, i On the Bowery (1956), de Lionel Rogosin. En un pla més convencional, s’endevinen elements d’aquest corrent en els primers films de Michael Ritchie: El descens de la mort (1970), Carn viva (1972) i El candidat (1972).Amb posterioritat, el cinema ha incorporat aquesta pauta narrativa a produccions de gran pressupost, sempre amb el propòsit d’assolir un major grau de persuasió realista. Pel·lícules bèl·liques com La jaqueta metàl·lica (1986), de Stanley Kubrick, i La llista de Schindler (1993), de Steven Spielberg, i fins i tot les comèdies urbanes de Woody Allen i els films biogràfics d’Oliver Stone demostren la pervivència d’aquests principis.
dilluns, 4 de març del 2013
Corrent cinematogràfica - SURREALISME
El Surrealisme
Dades principals:
- Creat al 1924.- És un moviment tant artístic com cultural que es basa en l'alliberament de la ment. - És una tendència vanguardiesta.
- El primer Manifest Surrealista va ser publicat eper André Breton al 1924.
- Fa ús del dadaisme1 per a evolucionar.
- L'inconscient es converteix en creador de tota proposta, independentment de la moralitat o del respecte a les normes imposades de la tradició estètica.- Es basa en la construcció psíquica del desig, guiant-se per les passions i la sexualitat, la imaginació i el humor negre, amb un llenguatge l'inesperat.- El moviment va atreure als joves més avantguardistes d'Europa, primer es va donar una literatura surrealista, seguida de pintors i escultors, però va trigar més temps a manifestar-se en la cine.
Com a exemple d'aquest gènere podem veure l'obra cinematogràfica més reconeguda dins del surrealisme; "Un perro andaluz" dirigida per Luís Buñuel al 1929 i amb la participació de Dalí.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=a2Wsovuqnd8
1:Va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925.
Dades principals:
- Creat al 1924.- És un moviment tant artístic com cultural que es basa en l'alliberament de la ment. - És una tendència vanguardiesta.
- El primer Manifest Surrealista va ser publicat eper André Breton al 1924.
- Fa ús del dadaisme1 per a evolucionar.
- L'inconscient es converteix en creador de tota proposta, independentment de la moralitat o del respecte a les normes imposades de la tradició estètica.- Es basa en la construcció psíquica del desig, guiant-se per les passions i la sexualitat, la imaginació i el humor negre, amb un llenguatge l'inesperat.- El moviment va atreure als joves més avantguardistes d'Europa, primer es va donar una literatura surrealista, seguida de pintors i escultors, però va trigar més temps a manifestar-se en la cine.
Com a exemple d'aquest gènere podem veure l'obra cinematogràfica més reconeguda dins del surrealisme; "Un perro andaluz" dirigida per Luís Buñuel al 1929 i amb la participació de Dalí.
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=a2Wsovuqnd8
1:Va ser un moviment intel·lectual, literari i estètic d'avantguarda, desenvolupat entre el 1916 i el 1925.
El CÒMIC.
El seu origen:
Alguns sostenen que l'origen del còmic es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes ho poden ser considerades, ja que alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis tembé en serien anteriors.
A l'Edat Mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits que poden considerar-se com els primers llibres de còmics.
El segle del còmic:
Alguns sostenen que l'origen del còmic es remunta a l'antiguitat. Es podria dir que les pintures rupestres, pintades en les grutes ho poden ser considerades, ja que alguns interpreten que relaten històries mitjançant les imatges. Els relleus egipcis, grecs, romans i asteques també s'ajusten a aquesta definició. D'aquesta manera, els jeroglífics egipcis tembé en serien anteriors.
A l'Edat Mitjana europea, la historieta en suports com els vitralls i els tapissos o domassos seria millorada en els manuscrits que poden considerar-se com els primers llibres de còmics.
El segle del còmic:
A Catalunya, abans de la Guerra Civil hi havia revistes infantils, els patufets, anomenats així fent referència a la més popular del gènere: En Patufet.
Tant o més èxit tenien les publicacions satíriques, dirigides a un públic adult. L'Esquella de la Torratxa, El Be Negre... Criticaven l'actualitat política a través d'humor gràfic i de pàgines de text.
Amb dictadura franquista l'humor es va tornar blanc i costumista. Va censurar tant les veus massa crítiques amb el règim com les que parlaven català. Per tant, les publicacions abans esmentades van desaparèixer.
El 1961 es va crear una revista en català per estimular la lectura entre els nois i noies de 9 a 15 anys: Cavall Fort.
El còmic té bona part de la seva força en el dibuix.
Tant o més èxit tenien les publicacions satíriques, dirigides a un públic adult. L'Esquella de la Torratxa, El Be Negre... Criticaven l'actualitat política a través d'humor gràfic i de pàgines de text.
Amb dictadura franquista l'humor es va tornar blanc i costumista. Va censurar tant les veus massa crítiques amb el règim com les que parlaven català. Per tant, les publicacions abans esmentades van desaparèixer.
El 1961 es va crear una revista en català per estimular la lectura entre els nois i noies de 9 a 15 anys: Cavall Fort.
El còmic té bona part de la seva força en el dibuix.
dijous, 13 de desembre del 2012
ANUNCI BO
1. DADES GENERALS
·Quin producte s’anuncia?
Volkswagen Passat 2012.
·Descriu l’anunci enumerant els elements que el composen,
el l’ordre que os hagin cridat l’atenció.
-Aparició del nen vestit de Darth Vader.
-Aparició de la música
-Arribada del pare, amb el cotxe. Cosa que atrau al nen.
-Nen intentant moure el cotxe amb “la força”
-El pare arrenca el cotxe desde el comandament i fa veure
al nen que ell és qui té el control encara.
2. IMATGE
·Quin tipus de plànols abunden?
En l’anunci hi ha plans americans, detall i general.
·Son plans sense lligam, o expliquen una historia?
Són plans que juntament expliquen una historia.
·S’utilitzen trucs o alguna mena d’efecte especial?
Només s’usa el fet d’encendre el cotxe.
·Com es el ritme de la successió de les imatges?
La successió és normal.
·El color te un paper important en l’anunci?
No.
·Com és l’ imatge en general?
L’ imatge és original i creativa.
·Proporciona la imatge suficient informació sobre el
producte.
Si, la imatge et mostra que aquest cotxe és només per a
qui tenen “el poder”, fen-te creure que el necessites.
3. SÓ
·Apareix text escrit?
Si, al final de l’anunci apareix el logotip de la marca
anunciada i el preu del vehícle.
·S’utilitza un llenguatge simple, tècnic, alguna gerga.
etc?
S’utilitza un llegunatge molt simple.
·Quantes vegades es repeteix el nom del producte?
1, al final de l’spot
·S’utilitza un eslògan? Quin?
No.
·Existeix algun só o paraula especial que serveixi per
cridar l’atenció?
La músca que sona a “La guerra de les galèxies” quan
aparèix Darth Vader.
·Te música? Serveix únicament per acompanyar, o es un
element important del missatge?
Sí, serveix per a posar en context.
·Existeix una relació directa entre la imatge i el só?
Sí. La músca que sona a “La guerra de les galèxies” quan
aparèix Darth Vader.
·Qui aporta més informació sobre el producte, la imatge,
el text o la música?
L’imatge i la música.
4. FINALITAT DE L’ANUNCI
·A qui va dirigit l’anunci?
L’anunci va dirigit a gent que hagi vist la guerra de les
galaxies, això sí. Majors d’edat.
·Senyaleu, en tot cas, els elements que os hagin ajudat a
determinar a qui va dirigit.
El so i l’imatge.
·En quin horari s’emet? Perquè?
A les tardes/nits. Per a que la gent a qui va destinat ho
puguin veure.
·S’emet en espais destinats a la publicitat, o dintre
d’un programa?
En espais destinats a la publicitat
·Tota l’ informació que es dona en l’anunci és veraç? Per
que?
No ho sabem perquè en cap moment dona informació de cap
mena sobre el producte.
·Es respecta l’ igualtat de sexes, o és machista?
Es respecta en tot l’anunci, potser al final amb el pare
és una mica masclista.
·Hi ha signes de racisme i xenofòbia?
No.
dimarts, 24 d’abril del 2012
dimarts, 1 de novembre del 2011
Ressenya Museu de Granollers
Títol de l'exposició: La desesperació del tocador de llaüt.
Autor: Jordi Benito
Data o període: 29 de Setembre del any 1979
Estil: Acció.
Descripció objectiva: L'artista es troba en un espai limitat cobert de llençols blancs, d'objectes hi ha un llaüt, dos pots de pintura d'un Litre cadascún i un mosquetó. Aleshores comença a pintar l'espai blanc ja sigui usant l'arma per obrir els pots o omplint el llaüt amb pintura i pintant la tela.
Descripció subjectiva: Al pintar no balla ni interpreta, els seus moviments son toscos i maldestres, deixa veure ira, i frustació quan llença la pintura.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)